Urgències
Urgències
Les portes automàtiques es van obrir i vaig entrar dins la sala amb pas lleuger. Al fons hi havien unes escales que et portaven directament als pisos superiors, a la esquerra hi vaig veure una porta, no massa gran, de color gris que amenaçava a clausura, al costat hi havia un rètol que deia: “Radiologia”. A la dreta hi vaig veure una claror esgarrifant i hi deia: “Centre de salut mental”.
La sala era buida, només el recepcionista que em mirava amb cara de curiositat, els seus ulls s’aixecaven regularment per sobre el taulell. En una sala il·luminada a la que no tenia accés s’hi escoltaven veus de metges, homes i dones, portes quatre o cinc, parlaven del cap de setmana. Després d’uns deu minuts de conversa van començar a sortir un per un fent veure que tenien alguna cosa per fer, només per excusar-se a ells mateixos. De sobte aparegué una dona amb el cabell vermell, semblant al monstre de les galetes, anava caminant amb un llibre a la mà i un bolígraf a l’altre, potser no era una novel·la, potser era un quadern de Sudokus, en aquest cas, no hauria trencat la dinàmica de grup de “professionals”. Deu minuts més tard una dona sortí d’una de les consultes, semblava amargada.
Cinc minuts més tard i sense senyals de vida, va aparèixer un metge: ens feien fora, potser és que tenien una conversa massa privada, necessitaven intimitat i la meva germana i jo érem un obstacle per les seves vides estressades.
Eren les 24:15h de la matinada i allò seguia sent un hospital fantasma.
Les portes automàtiques es van obrir i vaig entrar dins la sala amb pas lleuger. Al fons hi havien unes escales que et portaven directament als pisos superiors, a la esquerra hi vaig veure una porta, no massa gran, de color gris que amenaçava a clausura, al costat hi havia un rètol que deia: “Radiologia”. A la dreta hi vaig veure una claror esgarrifant i hi deia: “Centre de salut mental”.
La sala era buida, només el recepcionista que em mirava amb cara de curiositat, els seus ulls s’aixecaven regularment per sobre el taulell. En una sala il·luminada a la que no tenia accés s’hi escoltaven veus de metges, homes i dones, portes quatre o cinc, parlaven del cap de setmana. Després d’uns deu minuts de conversa van començar a sortir un per un fent veure que tenien alguna cosa per fer, només per excusar-se a ells mateixos. De sobte aparegué una dona amb el cabell vermell, semblant al monstre de les galetes, anava caminant amb un llibre a la mà i un bolígraf a l’altre, potser no era una novel·la, potser era un quadern de Sudokus, en aquest cas, no hauria trencat la dinàmica de grup de “professionals”. Deu minuts més tard una dona sortí d’una de les consultes, semblava amargada.
Cinc minuts més tard i sense senyals de vida, va aparèixer un metge: ens feien fora, potser és que tenien una conversa massa privada, necessitaven intimitat i la meva germana i jo érem un obstacle per les seves vides estressades.
Eren les 24:15h de la matinada i allò seguia sent un hospital fantasma.
